Editorial

Estem assistint al torcebraç entre el col·lectiu de professionals de l’ensenyament i la Conselleria d’Educació de la Generalitat. El món de la sanitat també fa temps que reclama drets i que va escalfant motors. Fins i tot, les bibliotecàries ja n’estan fins al cap d’amunt i comencen a alçar la veu. Portem anys de desídia, de deixadesa de deures i obligacions de les administracions i, és clar, al final els temes esclaten sense remei.

La classe política té la responsabilitat en l’organització i la gestió del país. Quan un tema esclata, tots els partits en tenen una part del compromís, els gestors actuals, els que els han precedit i els que resten a l’oposició. Res no passa d’un dia per l’altre. Per tant, les lluites d’avui són conseqüència de les indolències passades.

Tenim un munt de conflictes, vigents o latents. L’accés a l’habitatge n’és un altre que ocupa i preocupa. L’empobriment general i el del món rural en particular. Estem construint un país per a rics, per a turistes i per a urbanites. No hi ha més cec que qui no vol veure. Empobrits i desnaturalitzats, amb una pèrdua d’identitat constant i inexorable.

La negligència d’uns és l’oportunitat d’uns altres. Mentre els nostres partits de “sempre” es dediquen al tactisme, l’extrema dreta només fa que recollir el que els altres adoben. Si seguim així, després no ens queixem que guanyen eleccions.

La Taula de Redacció