(Publicada al núm. 479 – gener 2023)

La Montse Martín porta divuit dels vint-i-cinc anys que té el Casal de Joves de Sant Just al capdavant del projecte, com a directora. Juntament amb un equip molt consolidat i que també fa molt temps que hi treballa, ha conviscut amb diferents generacions de joves santjustencs i ha pogut veure com ha evolucionat la joventut al nostre poble.

Com era l’activitat al casal fa divuit anys?

N’hi havia moltíssima. De fet, aquest equipament es va aconseguir perquè les entitats joves del poble el van demanar molt. I el que van rebre és molt gran en comparació a altres municipis. Llavors, en uns inicis, hi havia moltes propostes d’activitats de les diferents entitats i això estava molt viu. Sobretot, hi havia molta activitat nocturna. Durant la setmana hi havia tallers, però, sobretot, el moviment es concentrava als caps de setmana. Hi havia moltes entitats, més que ara, i això és el que aportava el gran volum de gent al Casal. Hi havia festes, concursos de curtmetratges, cinefòrums, festes temàtiques, concerts, etc. I això va canviar molt.

De quina manera va canviar?

El volum d’activitats va baixar molt per dos motius. Un va ser quan les lleis es van posar més estrictes amb temes de consum d’alcohol i drogues. Vam haver de prohibir la venda d’alcohols destil·lats i fumar dins del Casal. Això va ser un abans i un després. Van caure en picat el nombre de festes que s’organitzaven. Si les entitats no podien vendre destil·lats, les barres no els sortien a compte. Si no es podia consumir, la gent ja no venia. No vam saber com trobar una solució.

Amb això s’evidencia com de lligada va l’activitat nocturna dels joves al consum.

Exacte. Això ens va fer reflexionar molt. No podíem estar promovent que hi hagués alcohol pels descosits i que es fumés sense cap límit. Algun cop havíem fet algun taller de prevenció del consum i coses per l’estil i just al costat teníem muntada una festa que, mare meva... I això no podia continuar així. Si això és un espai per a joves, ha de ser sa i que no promogui el consum d’aquesta manera. Però sí que és veritat que no vam saber com suplir-ho. Va ser molt difícil que la gent continués organitzant coses.

I el segon motiu quin és?

Que la gent abans estava molt més associada. Hi havia molta més cultura de l’associacionisme. Ara cada cop més anem cap a una societat més individualista en la qual costa que la gent s’organitzi i s’impliqui a fer coses i projectes. Abans hi havia moltes més entitats i el que mou una entitat no ho mou res.

Què vols dir amb això?

Doncs que la gent, quan s’associa i organitza coses, ho fa perquè hi creu, perquè s’ho sent seu i això té una força mobilitzadora molt gran. Ara hi ha cada cop menys entitats, almenys aquí a Sant Just. I és per això que ja no rebem tantes propostes d’activitats i de projectes, perquè les entitats ho mouen tot. Però jo tinc esperança que això canviï.

Esperança que naixin més entitats?

Sí. Jo penso que els temps son cíclics i que vindrà una altra època en la qual es recuperarà l’associacionisme i tornarem a viure el volum d’activitats que hi havia abans. També perquè penso que això que es diu que els joves d’avui en dia només volen estar darrere d’una pantalla no és veritat. Aquí continuen venint i volen relacionar-se, nosaltres ho notem. Tenen ganes de fer coses, però no estan organitzats. Així que penso que amb el temps es tornaran a associar.

Venen molts jovesen el dia a dia del Casal?

Sí, sempre hi ha gent. Els tallers i cursos que oferim acostumen a estar molt plens, sobretot els de circ. I, a més, cada tarda hi ha joves que venen a jugar a jocs, a la play station, juguen a futbol a la gespa de fora... Alguns dies més que altres, però sempre hi ha ambient. I és amb aquests joves que van venint cada dia que veiem que tenen ganes de relacionar-se, de fer coses, però alguns no saben ni què és una entitat, no saben com organitzar-se.

I, a part dels serveis que oferiu, quan organitzeu algun acte, activitat, concert des del Casal, la gent del poble ve?

No. Ve molt poca gent. Això és una cosa a la qual li hem donat moltes voltes. Perquè és un pal organitzar coses i que després no vingui ningú. Per exemple, fa poc vam fer les Jornades Feministes, a les quals havíem posat moltes ganes i que pintaven molt bé, i va venir molt poca gent. En canvi, les primeres jornades del 2020, com que les havia organitzat l’Espai Lila, format per noies del poble, van tenir molt més èxit. En haver-hi un grup organitzat al darrere, van moure molta més gent. Per tant, tornem amb el que he dit: les entitats ho mouen tot.

Creus que des del Casal podeu fer alguna cosa més per aconseguir que vingui gent, o ja ho heu intentat tot?

No, no. Segur que alguna cosa més podem fer. Nosaltres no parem de donar-hi voltes. Però jo crec que el que hem d’assolir és que la gent s’impliqui. Perquè anar a buscar la gent a títol individual, una per una, dient-los que vinguin al Casal és molt difícil. La gent sola a un lloc no hi vol anar. Cal, com he dit, que els joves s’organitzin, que s’impliquin i se sentin seus els projectes. Llavors, hem de veure com treballem ara. És un problema que ja el vèiem de fa temps, però ara l’estem vivint de veritat. Ara mateix no tenim la solució, és molt difícil.

El fet que no vingui gent, creus que potser és pel tipus de poble que som, un poble dormitori?

Una mica sí. És evident, la gent no participa tant de la vida del poble. Però, d’altra banda, veus que activitats com Sant Just al Carrer funcionen molt. Aquesta tardor passada, els carrers estaven plens, la gent s’ho sentia seu i participava. Tothom va sortir al carrer. Per tant, està clar que, quan la gent s’implica, les coses funcionen. Llavors, no sé si nosaltres des del Casal podem fer alguna cosa perquè la gent s’impliqui. Crec que ha de venir des d’un canvi a la societat. I aquest canvi no sé si passarà, jo crec que sí i espero que sí, però mai se sap.

I ara, parlant una mica de tu, com ha sigut tot aquest recorregut com a directora del Casal?

Jo m’ho he passat molt bé, he gaudit molt. Ha estat un projecte molt xulo i he après moltíssim. La joventut m’ha regalat una cosa que no tenia, poder conèixer els joves de molt a prop, cosa que em va captivar des del primer dia. El projecte ha estat molt bé, ha donat molts bons resultats i hi ha un equip de treball molt potent amb el qual hem treballat molt bé.

Parles en passat. Què vol dir això?

Doncs que ara ja estic al final de la meva etapa. M’ha costat molt decidir-ho, perquè aquesta feina m’ha donat la vida, però ja em toca anar fent un pas enrere i que algú altre agafi el relleu, en un futur més o menys proper. Aquest algú encara no està decidit, però serà algú de l’equip segur. És un pas difícil que he de fer. Però marxo satisfeta amb tota la feina que s’ha fet i amb totes les experiències que m’enduc. Els joves m’han donat ells més a mi del que hagi pogut donar jo, d’això n’estic segura.

El perfil

Montse Martín García (Barcelona, 56) sempre ha viscut a Barcelona, ciutat que li agrada molt i que se’n sent molt orgullosa. Té un fill de 24 anys que, actualment, viu a Islàndia. Va estudiar Ciències de l’Educació a la UAB en l’especialitat de Pedagogia Terapèutica i està col·legiada al Col·legi d’Educadors/es Socials de Catalunya des de l’any 1993. Professionalment, sempre ha treballat des de l’empresa privada gestionant diferents projectes dins del sector social i del lleure. Ser directora del Casal de Joves de Sant Just és un dels projectes més engrescadors de la seva vida laboral. Li agraden molt els animals i col·labora en diferents associacions que en tenen cura.

Aficions: Ballar en parella i fer cant corali.

Un llibre: La saga “Millennium” de Stieg Larsson

Una cançó: “La gent que estimo” d’Oques Grasses

Una pel·lícula: “Moulin Rouge”

Una obra de teatre: Antaviana

Un programa de TV: Crims