(Publicada al núm. 484 – juny 2023)

A l'Anna Maria van haver-li d'extreure dos nòduls, cadascun en un pulmó diferent, amb un any de diferència entre cada operació. Tot i això, va quedar en millor posició a la mitja marató que quan havia competit abans de les intervencions. Parlem amb ella sobre com l'ha ajudat aquest esperit esportista de superació en la seva recuperació.

L’esport ha estat present en la teva vida des de sempre?

Sí, des que soc petita que practico alguna activitat física. La primera de totes va ser el patinatge artístic. Hi havia un equip a Sant Just, estàvem federades i fins i tot competíem. A més a més, el meu pare va ser un dels impulsors de l'hoquei al poble. Després, durant l'adolescència, vaig anar tastant altres formats. Als 23 vaig conèixer a qui encara és la meva parella, que ja feia escalada, i aleshores jo vaig acabar associant-m'hi també amb els seus amics amb qui feia les sortides. Més endavant també vam tenir una època de parapent. Fèiem tota mena d'activitats per la muntanya, excursions, senderisme, curses. Ara el que més faig és córrer per la natura.

La part competitiva és important per a tu?

No gaire. De fet, mai m'ha interessat l'esport a escala professional. A mi m'agrada practicar-lo per gust, pel plaer que em genera. Sí que d'uns anys ençà, amb els amics, vam començar a engrescar-nos a fer curses de muntanya, amb la idea que, ja que entrenàvem, almenys que aquest entrenament tingués un objectiu. Però al final el que ens motiva és compartir amb altra gent i gaudir de l'experiència.

Com t’ha ajudat l’activitat física a fer front al teu diagnòstic?

El 2021 em van diagnosticar el primer nòdul al pulmó dret i va ser un gran pal, perquè d'entrada espanta molt. Em va ajudar a començar a fer activitat de seguida que me'l van treure. Vaig arribar a casa de l'operació un diumenge a la tarda i el dimarts ja estava caminant per la muntanya. Al cap d'un mes, quan ja no tenia els punts, vaig provar de córrer. Tot això combinat amb el suport dels amics, que també estaven molt per mi, em va ajudar a recuperar-me i treure'm els pensaments negatius o intrusius del cap.

Abans del nòdul ja havia corregut mitja marató, però després també vaig voler intentar-ho per posar a prova el meu cos. Vaig fer un temps millor que abans de la intervenció. Em vaig motivar i tot en principi anava millorant fins que el juliol de l'any següent em van tornar a diagnosticar, aquest cop amb un nòdul a la banda esquerra. Me'l van treure a l'agost i a finals de setembre havia quedat per fer una volta als Pirineus, els 3000 IBONES, per un recorregut de quatre dies anomenat Marmota, tot per alta muntanya i de refugi en refugi. Em feia molta il·lusió fer-lo, així que ho vaig tirar endavant, tot i que m'havien operat feia només un mes. Al principi va ser dur, vaig haver-me de concentrar molt en inspirar i expirar, en cada pas que feia, però ho vaig poder acabar amb satisfacció. Al final no es tracta només de força i resiliència física, sinó també mental.

El que t’ha passat t’ha fet canviar la forma de veure la vida o d’experimentar l’esport?

De veure la vida sí, ja que prens més consciència del present i de viure l'aquí i l'ara. Però tampoc ens podem obsessionar que viurem situacions doloroses, perquè aleshores agafem por a la vida i no anem enlloc. Sobre l'esport, sí que vaig haver d'acceptar que ja no tinc les capacitats que tenia abans. Així i tot, trobo positiu el fet que acceptar aquesta realitat no em va empènyer a abandonar-lo, sinó simplement a gaudir-lo de forma diferent.

No crec que l'esport hagi adquirit més importància per a mi perquè sempre ha tingut un lloc preservat a la meva vida. Amb la meva edat, poder continuar fent esport m'ajuda, sobretot a sentir que estic bé i que puc fer les coses que feia de jove, que encara tinc resistència. De fet, aquest any vaig tornar a fer la marató i puc afirmar que el millor temps que he fet corrent ha sigut després de dues retallades de pulmó.

Què et va ajudar a agafar forces per tirar endavant? És important la voluntat personal?

Les pures ganes de voler continuar amb la meva vida, res més enllà. Pensar que com a mínim sempre puc intentar superar els entrebancs. La voluntat personal és bàsica en aquest sentit. Per davant de tot es tracta de voler, i de tenir gent al voltant que et doni el suport i l'ajuda que necessites. És clar que hem de ser realistes amb les nostres circumstàncies, però tenir mentalitat positiva mai resta.

Et diré més: el paper de víctima em molesta. A ningú no li agrada estar malalt ni sentir-se malament. A estones et poses de malhumor, tens mal caràcter i et tornes insuportable. Però malgrat que les coses no acabin com t'agradaria, no és el mateix afrontar-ho amb vitalitat que amb desgana. Almenys el temps que estàs intentant fer aquest camí, crec que ho has de fer amb ganes i alegria. Si el resultat acabarà sent igual, com a mínim passa-t'ho el millor possible en el procés.

Creus que ser esportista t’ha donat eines per a la teva recuperació que altres persones no tenen?

És sens dubte un valor afegit en un procés com aquest, com en qualsevol altre de recuperació, sigui de malaltia o d'entrebanc físic. Al final generes endorfines, et fa sentir bé, el teu cos és més feliç. Som pura química, al cap i a la fi. Fer esport sempre és bo, tinguis l'edat que tinguis, ho hauríem de tenir tots integradíssim al cap. Però crec que depèn molt de l'ambient on ets, de la companyia que tens.

Diries que estem prou consci- enciats sobre la importància de l’esport?

Podríem i hauríem d'estar-ho més. Crec que en part té a veure amb com t'ensenyen a relacionar-te amb l'esport, perquè de vegades no es fa positivament, sinó com a forma de càstig. A la meva època, per exemple, l'assignatura d'educació física era horrible. Quan et veus abocat per obligació a un esport que no t'agrada, evidentment no ho faràs bé. La sort és que existeix un gran ventall d'opcions, només es tracta de trobar la que més encaixi en tu, i tothom pot fer-ho. Sense haver de preocupar-te per competir, simplement de fer una activitat que t'aporti beneficis físics, però sobretot mentals, com a forma de teràpia. Els metges haurien de receptar fer esport amb aquest sentit.

El perfil

Anna Maria Campreciós Ripoll (Sant Just, 67) es va iniciar en l'esport a través del patinatge artístic. Als 24 va conèixer en Carles, la seva parella, amb qui va descobrir l'esport de muntanya i van tenir un fill. Va treballar en un laboratori de farmàcia fins que va tancar el 1995 i es va dedicar a portar el seu propi taller de ceràmica fins al 2011. A causa de la crisi, va tornar als estudis per fer un màster d'infermeria medicoquirúrgica, que li va permetre treballar al Clínic, on es va jubilar el 2020. Ara continua estudiant una mica, fent ioga, anant a córrer i gaudint de la muntanya.

Aficions: Excursionisme per la muntanya, córrer, l’escalada Un llibre: “Te deix amor la mar com a penyora”, de Carme Riera

Una cançó: “Camins”, de Sopa de Cabra

Una obra de teatre: “El fantasma de l’òpera”, musical d’An- drew Lloyd Webber, basat en la novel·la “Le Fantôme de l’Opéra” de Gaston Leroux

Una pel·lícula: “Ran”, d’Akira Kurosawa

Un programa de TV: “Sense ficció”, del TV3