(Publicada al núm. 485 – junliol 2023)

Agafar allò que t’ha fet mal i convertir-ho en una expressió d’art: això és el que ha aconseguit l’Anna Agulló amb el seu monòleg “El peix daurat”, en què comparteix la seva experiència amb un trastorn mental i els factors que el van provocar. L’obra es va estrenar a la Sala Atrium de Barcelona i després la vam poder gaudir a l’Ateneu de Sant Just. Parlem amb la seva creadora perquè ens expliqui què li ha suposat aquest projecte, tant a escala personal com professional.

El món de l’actuació ha estat sempre present a la teva vida?

Jo he explicat històries des que tinc memòria. A set anys vaig decidir que volia ser escriptora, i als dotze que volia ser actriu. Tot i que vaig estudiar teatre, després vaig passar-me a la banda de la comunicació audiovisual i el cinema, però sempre amb el mateix objectiu: intentar transmetre emocions a un públic i fer-lo reflexionar. El format és gairebé el de menys, tant si és posant-hi el cos com escrivint o dirigint.

Com es combinen les teves tres facetes professionals: escriptora, directora i actriu?

Passo diverses etapes, però diria que totes conviuen amb molta força dins meu i, al final, són diferents maneres d’expressar el mateix. El que m’agrada i el que intento és poder-ho fer tot, portar projectes en què estic en totes les fases del procés creatiu.

Sobre el teu monòleg, tu mateixa dius “No tinc cap dubte que aquesta és la història que havia d’explicar”. Per què?

Jo sempre processo el que visc a través de la creativitat, ja sigui dibuixant, cantant; el que sigui. La història que explico a “El peix daurat” és clarament la cosa més bèstia que m’ha passat a la vida. Llavors, per mi tenia tot el sentit del món haver-la de contar. Hi ha com una sensació de missió, ja que he viscut una experiència descomunal i sento que tinc una part de deure de transmetre-la, de compartir-la. És el més important que he tingut a dir mai i no sé si mai tornaré a tenir res tan important a dir.

Per què un monòleg com a format? 

En l’època en què em va passar tot el que explico, estava fent documentals. Llavors, aquest format va ser la primera idea que vaig tenir. Vaig avançar força en el procés, però al final mai acabava de tancar-ho. Aleshores, em vaig capficar que fos una novel·la, però tampoc va funcionar. Finalment, vaig seguir la meva intuïció i vaig decidir que no, que això era un monòleg; que aquesta història era tan crucial que li havia de posar el meu cos, no només les meves paraules o les imatges. A partir d’aquell moment tot va avançar molt de pressa.

Com enfrontes l’alt nivell de vulnerabilitat que suposa representar aquesta funció?

L’obra és una mostra de vulnerabilitat absoluta. Em costa poc en general ser honesta amb les meves emocions, fins i tot amb les més vergonyoses. Tot i que evidentment no és el mateix parlar-ne en la meva quotidianitat, que parlar-ne sobre un es- cenari. Però una vegada em van dir que la valentia és quan el desig és més gran que la por. Per a mi, en aquest cas, és que ja no era ni desig. És que la pulsió per escriure l’obra va ser molt més gran que qualsevol temor.

Narres una trama personal, però, alhora tothom s’hi pot sentir identificat. Diries que aquesta és la forma més potent d’explicar històries?

Per a mi està molt clar, com a creadora i com a espectadora. Quan vas a allò més íntim, a allò més concret, profund i personal és quan més connectes amb altres intimitats, personalitats i profunditats. Si escrius trames generals, que sembla que tothom hi pot entrar, poca gent acaba fent-ho. Soc partidària del pen- sament que el més íntim és el més universal. A mi m’agrada posar sobre la taula pensaments i emocions que normalment amaguem, o que ens costa confessar, que són tabú... perquè el que genera és adonar-te que no estàs sola.

Quina és la teva intenció amb l’obra? Què vols fer sentir al públic?

L’art en què jo crec ha de generar tres coses, o com a mínim intentar-ho. La primera és emocionar: l’art que no emociona, no té sentit per a mi (evidentment hi ha excepcions, jo també con- sumeixo art només per distreure’m). Aquesta emoció ha de conduir a la reflexió i, en el millor dels casos, contribuir a la transformació i a l’acció concreta en la vida de les persones. Això és el que pretenc amb aquesta obra.

Va ser diferent representar-la a Sant Just versus a Barcelona?

Per mi representar-la a Sant Just era un repte majúscul! És difícil perquè es tracta del poble on he crescut. No és el mateix fer la funció a Barcelona, que hi van els qui són amics realment o gent desconeguda, que fer-la aquí, on hi haurà tot de gent que potser em coneix, però no sap qui soc realment, i després de veure aquesta funció sabrà bastant de la meva vida i inti- mitat. Pensava “si supero fer la funció a Sant Just, ja la puc fer on sigui”. Al final va anar extraordinàriament bé i va trencar totes les previsions.

Què t’ha suposat a escala personal dur a terme aquest projecte?

Crec que pot semblar que explicar el que explico és el que més em pot haver afectat personalment. Però si justament ho he po- gut fer, és perquè es tracta d’una època molt processada, tre- ballada i parlada. L’impacte gros ha tingut més a veure amb el fet que jo vaig deixar el teatre quan tenia vint anys, i de cop he pujat a un escenari a fer un monòleg, jo sola, de gairebé dues hores. Això té més pes i és més bèstia que no què hi explico.

Estàs contenta amb la rebuda que ha tingut l’obra?

Han passat coses extraordinàries. Per començar, les funcions es van exhaurir gairebé cada dia... Però amb el que més em quedo i el que m’ha emocionat més són els casos concrets, de persones que m’han expressat com els ha afectat la funció. És el que li dona tot el sentit del món a haver fet això. Saber que hi ha gent que ha pres decisions en la seva vida pel que va veure... No puc aspirar a més.

Quins plans de futur tens per a “El peix daurat” i en què estàs treballant actualment?

Amb el monòleg estic fent de moment una aturada perquè ha sigut un procés d’un any molt bèstia muntant-ho tot. No vull que s’acabi aquí perquè crec que el que genera en la gent és tan gran que vull continuar-ho fent. La funció a Sant Just m’ho va certificar. M’agradaria portar-ho a altres llocs, tant per Cata- lunya com potser a Madrid... ja veurem. Tot i això, com que mai puc estar parada del tot, ara mateix tinc una llista de projectes que no me l’acabo i estic treballant en dos en concret: per una banda, una novel·la i per l’altra una sèrie.

El perfil

Anna Agulló Prieto (Barcelona, 37) és escriptora, actriu, directora i mentora creativa. Algunes de les seves obres més destacades són el documental creatiu “Una caja cerrada”, premiat al Festival de Sitges, el conte infantil “Les noves amigues de la Maria”, publicat per Somos Libros, el videoclip “Canto jo i la muntanya balla” o l’obra de teatre “El peix daurat”, estrenada a la Sala Atrium. Actualment està treballant en la seva primera novel·la.

Aficions: Ballar, cantar, dibuixar, viatjar...
Un llibre: Recentment, m’ha agradat molt “Sola” de Carlota Gurt
Una cançó: “Alfonsina y el mar” d’Ariel Ramírez
Una obra de teatre: “Carta al padre”, de Kafka, per Franco di Fracescoantonio
Una pel·lícula: “Persèpolis”, de Marjane Sartrapi i Vincent Paronnaud
Un programa de TV: La sèrie “I may destroy you”, de Michaela Coel