(Publicada al número 487 – novembre 2023)

“Espai independent, expressiu i reivindicatiu obert al debat, la creativitat, la innovació i la participació. Un espai on el pensament, la reflexió, les emocions i les idees es materialitzen amb propostes actives, tant individuals com col·lectives”. Així es descriu en la seva pàgina web l’Espai de lliure creació Carme Malaret que, enguany, ha celebrat el seu desè aniversari. Parlem amb tres dels membres gestors de l’Espai, per fer un repàs de la primera dècada de vida d’aquest projecte.

Com va néixer l’Espai?
Carme Malaret: Aquest era el meu lloc de treball, fa més de trenta anys que estic aquí. El novembre del 2012, vaig fer una revisió i vaig veure que necessitava un canvi. Llavors, arran de converses amb el meu germà i amb el Quim, vam decidir que això s’havia de buidar i omplir de nous continguts i noves accions. I el Quim va dissenyar el nou espai, que permet dinamisme i mobilitat i ara podem fer exposicions, debats, tallers... I això va ser la punta de llança. Després ja es va anar incorporant nova gent i l’11 de maig del 2013 es va inaugurar.

Quim Deu: Jo crec que és important ressaltar un fort agraïment cap a la Carme, ja que va fer una aposta per aquesta aventura. Va aparcar o deixar en un cantó el seu espai més privat per fer-lo públic i obert. Això implica renunciar a una sèrie de coses i val la pena agrair-li-ho. I, a partir d’aquesta decisió seva, vam dir: “obrim-ho!”.

Què significa obrir-lo?
QD: Obrir-lo físicament a l’exterior, obrir-lo a altres persones. Aquí van començar a aparèixer la Teresa Farró, la Laura Baringo... Va començar d’una manera molt dinàmica, poc pretesa. No hi havia, des d’un bon principi, un plantejament associatiu, sinó que en aquest sentit va ser molt més lliure, molt més àcrata tot. I anar veient quins projectes anaven sortint i com es podien desenvolupar. A més, es va generar una relació no contractual, és a dir, es van generar amistats. Funcionàvem d’una manera molt transversal, que és el que ha fet que funcionés bé.

Fa deu anys, això va fer un canvi radical. Però per fer-hi exactament què?
QD: En un inici es va plantejar com un contenidor. Un espai obert i ofert a tothom.
CM: Vam fer unes taules per parlar sobre el que volíem fer i la gent proposava diferents coses. I llavors això va ser una mica com un caldo que va anar coent a poc a poc i la gent ho va trobar interessant i es va apuntar.

I què significa aquest espai pel poble?
Teresa Farró: No hi ha res semblant a això, al poble. La gent ha respost molt bé. A totes les coses que organitzem sempre sol haver-hi la tira de gent. Això ens ha animat a continuar aquests deu anys perquè, si no, potser ja hauríem plegat.
QD: Aquest espai és una certa excepció i no només de Sant Just. Espais públics gestionats amb diners públics n’hi ha molts. Espais absolutament privats també. Nosaltres ens vam posicionar amb aquesta llibertat. Un espai que no ha de passar comptes amb ningú. Es va generar de manera molt transversal, amb un grapat d’idees, amb aquesta llibertat com a punt en comú.

Com us financeu?
TF: Tenim alguns projectes que ens donen un petit benefici. Com, per exemple el projecte Custòdia, en el qual sis artistes cedeixen una obra seva i sis custodis la tenen a casa seva durant un any. Aquests custodis paguen una quota simbòlica per si li passa alguna cosa a l’obra. També fem un mercat per Nadal, on diferents artistes poden vendre les seves obres i l’Espai s’endú una petita comissió per cada obra venuda. O també fem, cada any, la clau. Un artista cedeix una obra gratuïtament i nosaltres demanem una aportació a qui vulgui tenir-la i ser membre de l’espai.
QD: Sobretot, que quedi clar que darrere no hi ha una idea comercial. Primer perquè és tot molt precari i el que guanyem és per a la supervivència de l’Espai.

L'aparador de l'Espai, obra del santjustenc Lluís Ayguadé, del 2016. | ELC Carme Malaret

Quins projectes feu?
TF: N’hem fet molts. Per exemple, fem força projectes participatius.
QD: Nosaltres ideem un seguit de conceptes i obrim la participació a tothom. Per exemple, el projecte d’envasar el temps, on la gent, dins d’uns pots, podia posar el que volia enviar en un temps imaginari, per preservar. Un altre projecte també va ser el “I am museum” que tenia a veure amb l’imaginari que tenim tots a l’hora de pensar en obres d’art.
TF: Sí! I també vam fer el projecte de les postals en temps de pandèmia, on la gent havia de crear una postal amb el que veia des de la seva finestra.
CM: O el que vam demanar a la gent que fes la seva idea de cadira, que és l’emblema de l’Espai. Amb aquests projectes també solem fer estudis sociològics, per veure com som de diversos.

I la gent s’anima a participar?
CM: Sí, i s’hi troba bé. Per això tenim un públic bastant fidel. Sempre els diem que això és casa seva i que, si volen aportar coses, ja saben que poden fer-ho, només cal que ho diguin.
TF: Una de les coses que jo crec que també està molt bé és que no ho hem tancat mai. Això és una casa oberta a tothom, vingui d’on vingui, i s’hi pot participar amb el que cadascú cregui que pot aportar.

Ha passat molta gent per l’Espai...
TF: Sí, moltíssima. N’hi ha alguns que són molt fidels, però sempre es va incorporant gent nova.
QD: S’ha anat generant com una xarxa de gent que, més o menys, estem tots relacionats amb tots. Això és molt maco. És una manera de compensar amb aquest tipus de feina altruista.
CM: Sí, tots els que treballem aquí diem que el que ens compensa és aquesta xarxa, aquesta comunitat. Alimentar-te de coneixement d’altres persones t’obre la ment, t’alimenta l’ànima.
TF: La gent que ha passat per aquí, sol continuar formant part de l’Espai. És a dir, no vinc un dia i ja no torno mai més. I això és molt bonic.

I vosaltres formeu part del petit comitè gestor.
CM: Sí. Nosaltres venim en representació d’aquest, que és l’ànima de l’Espai, el que proposa les idees. Som la Laura Baringo, el Pau Minguet, la Janira Romero, el Toni Malaret, l’Olga Álvarez, la Iona Palau i nosaltres tres.

Quins projectes teniu pensats fer pròximament?
CM: Per exemple, tenim una col·laboració amb el departament de Belles Arts, amb el màster d’Escultura Sonora. Hi ha un grup de ceramistes i escultors que estan fent una investigació sobre la sonoritat de la porcellana. I aquí vindran cantants i percussionistes perquè facin sonar algun material.
QD: Sí i també coses com aquesta són les que ens diferencien d’una galeria d’art, per exemple. Aquí estem molt més vinculats amb els processos.

A part de les celebracions del desè aniversari que ja heu fet, quines coses més teniu preparades?
CM: El projecte que ens ha costat més esforç i que fa un any que estem treballant és el llibre.
QD: Vam decidir que volíem fer un llibre que fos hereu de tots els conceptes que defineixen l’espai. És a dir, un llibre molt obert, ple de tota la gent que ha estat participant amb nosaltres. Llavors, hem ofert dues fulles en blanc a cadascú per posar el que volgués. Hi han participat 61 persones, amb total llibertat, en més de dues-centes pàgines. I serà resultat d’aquesta diversitat de l’Espai.

Quan el tindrem aquest llibre?
CM: Vam consensuar el 16 de desembre. Presentarem el llibre i hem demanat als deu primers artistes que van participar en el primer projecte Custòdia que participin exhibint les seves obres a les parets de l’Espai.

I ara, com veieu el futur de l’Espai?
CM: Normalment, sempre tenim coses i, si no, les busquem. Així que ja s’anirà veient, en funció dels projectes que tinguem, el futur s’anirà construint.