El desembre de 2025, Roser Oliver i Olivella (Sant Sadurní d’Anoia, 61) posava punt final a la seva etapa com a corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Jerusalem, després de tres anys i mig. No era una decisió buscada:

Un problema de salut que li ha afectat la visió a l’ull dret, patit mesos abans, li va impedir continuar treballant sobre el terreny. La crua evidència de la nova guerra desfermada a l’Orient Mitjà, entre els EEUU i Israel i l’Iran ha obligat la Roser a tornar a agafar les maletes per a trepitjar de nou el terreny. Ara ha canviat Jerusalem per Tel Aviv.

La Roser viu al Walden des de fa gairebé trenta anys. A les acaballes del mes de desembre quedàvem amb ella després de la seva tornada per repassar la seva estada a l’Orient Mitjà. La realitat ens ha sobrepassat, però segueix sent vàlid el reportatge, publicat en la nostra edició en paper del mes de febrer.

Per a Oliver, acceptar la corresponsalia a Jerusalem, el juny de 2022, va ser una decisió fàcil. “És la ciutat més interessant del món. No hi ha cap altre lloc on s’ajunti tanta història, religió i simbolisme”, diu. Després d’haver treballat en més de setanta països i d’haver cobert conflictes com el genocidi de Ruanda, la guerra de Bòsnia, Kosovo o l’Afganistan, sentia que aquest era el repte que li faltava per tancar la seva carrera: “He complert tots els meus somnis professionals, però em faltava això”.

Els inicis, però, no van ser fàcils. Quan va arribar a Jerusalem va haver de muntar la corresponsalia gairebé des de zero. Aquell primer any va estar ple de viatges constants per tota la regió —del Líban a Síria, de l’Iraq a Qatar—, amb poc temps per arrelar a la ciutat. “El Pròxim Orient és un polvorí: quan no peta aquí, peta allà”, resumeix. Tot va canviar definitivament el 7 d’octubre de 2023.

Aquell dissabte la van despertar les alarmes i les primeres trucades. Sense informació clara i sense temps per assimilar res, va haver d’entrar en directe mentre encara no se sabia l’abast de l’atac de Hamas. “No vaig tenir temps ni de pensar; vaig haver d’explicar coses sense saber exactament què estava passant”, recorda. Amb el pas de les hores, les imatges van revelar una violència que no dubta a qualificar d’“imperdonable”, però que, alhora, no justifica la resposta posterior: “Ha estat absolutament desmesurada”.

El que fins aleshores havien estat escalades bèl·liques relativament breus es van convertir en una guerra llarga i sostinguda que va capgirar completament el seu dia a dia. Jornades de fins a setze hores, directes constants per ràdio i televisió, pressió permanent i la sensació de no tenir mai temps per pair el que estava explicant.

Una de les grans limitacions de la seva feina ha estat la impossibilitat d’entrar lliurement a Gaza. “L’única manera és anar-hi un parell d’hores enganxada a l’exèrcit israelià: t’ensenyen tres coses i te’n tornes. No pots parlar amb ningú”. Aquesta restricció ha condicionat profundament la cobertura informativa i ha fet que centri bona part del seu treball a Cisjordània, on ha estat testimoni d’una violència quotidiana sovint invisibilitzada.

Històries de joves palestins morts —molts d’ells menors— per haver llançat suposadament pedres; pagesos atacats o assassinats mentre recollien olives als seus propis camps; persones abatudes per haver-se acostat massa al mur de separació. “És com si la vida dels palestins no tingués valor”, afirma. Recorda especialment el cas de dos germans assassinats després de saltar el mur per collir plantes silvestres molt apreciades a la cuina palestina.

Per a la periodista, l’arrel del conflicte és clara: “El pecat original és l’ocupació de Palestina”. Una ocupació que, explica, genera un sistema legal desigual: a Cisjordània, els palestins viuen sota llei militar mentre que els colons israelians es regeixen per llei civil. “És un apartheid de manual”, diu, sostingut per una comunitat internacional que, segons ella, “massa sovint mira cap a una altra banda”.

Segons explica la periodista, la violència que pateix diàriament la població palestina no es limita als bombardejos o a les operacions militars, sinó que adopta formes constants i estructurals. Alguns exemples són la prohibició de pescar més enllà de pocs metres de la costa de Gaza —sota amenaça de trets o bombardejos de les barques—, la destrucció deliberada dels mitjans de subsistència, el bloqueig de materials considerats de “doble ús” que impedeix reparar infraestructures bàsiques, l’asfíxia econòmica i la dependència gairebé total de l’ajuda humanitària.

A tot això s’hi afegeix l’ús de la fam com a arma de guerra, amb el bloqueig d’aliments i ajuda mèdica, una deshumanització que Oliver descriu com cada cop més normalitzada. Aquest escenari, remarca, no seria sostenible sense el suport polític, militar i diplomàtic dels Estats Units, principal aliat d’Israel. Aquesta aliança garanteix cobertura internacional, vetos al Consell de Seguretat de l’ONU i un flux constant d’ajuda militar, fet que permet al govern israelià actuar amb una sensació d’impunitat i ignorar les pressions de la comunitat internacional.

En aquest context, Oliver assenyala un element clau per entendre el moment actual: “La gent no és conscient que Netanyahu és el més moderat del seu govern”, explica, en referència a una coalició sostinguda per partits d’extrema dreta i sectors ultraortodoxos que pressionen obertament per l’annexió de Cisjordània. Una hipòtesi que, alerta, obriria un escenari encara més explosiu, tant per una qüestió de drets com per un simple càlcul demogràfic.

La tensió també es viu dins de la mateixa societat israeliana. Jerusalem, explica la Roser, és una ciutat marcada per l’agressivitat i la tensió constant, molt diferent de Tel Aviv, més oberta i laica. L’impacte del 7 d’octubre va generar un trauma col·lectiu que va unir gran part de la població israeliana al voltant de la idea que “calia acabar amb Hamas”, fins i tot entre sectors tradicionalment crítics amb el govern. “El problema és que matar genera més odi, i aquest odi acaba tornant”, reflexiona.

La Roser també ha viscut en primera persona situacions d’hostilitat mentre feia la seva feina. Recorda una protesta contra la possibilitat que els joves ultraortodoxos fossin obligats a fer el servei militar, un debat recurrent dins la societat israeliana. Aquell dia, ella i la seva càmera —totes dues dones— van ser increpades, escopides i van rebre objectes mentre intentaven treballar. Davant l’augment de la tensió i per motius de seguretat, van haver d’abandonar la cobertura. “Ens van atacar perquè érem dones”, afirma. L’episodi, lluny de ser una excepció, reflecteix el pes creixent dels sectors ultraortodoxos en la vida pública israeliana i les dificultats afegides que afronten les periodistes sobre el terreny.

Pel que fa a l’ofici periodístic, la Roser observa amb preocupació com ha entrat en una dinàmica de velocitat constant que deixa poc marge per al matís i la reflexió, especialment en un conflicte tan complex com el d’Israel i Palestina. “Ara un directe de dos minuts ja es considera llarg”, lamenta.

Aquest canvi ha transformat també el dia a dia dels corresponsals, que avui han de gravar, entrevistar, traduir, escriure, entrar en directe i adaptar la mateixa història a diversos formats. “Fas cinc versions del mateix tema… i al final ja no saps què has dit a cada lloc”, admet, i assegura que aquesta manera de treballar, molt allunyada del periodisme reposat en què es va formar, prioritza la immediatesa per sobre de la comprensió.

Al llarg de la seva carrera informant sobre conflictes bèl·lics, Roser Oliver també ha fugit del periodisme centrat en el poder. “Els poderosos em fan repelús”, admet sense embuts. Defensa un periodisme que posi el focus en les víctimes i en les històries humanes, no en els discursos oficials: “El més important és tenir una mirada crítica i no només descriptiva”.

Ara, de tornada a Sant Just, la Roser mira enrere amb cansament, però també amb lucidesa. A partir d’ara tornarà a la redacció d’Internacional de TV3, tot i que amb una condició clara que ella mateixa ha posat sobre la taula: quan s’obri el pas i sigui possible entrar a Gaza, hi vol tornar. Sap que encara li queda un comiat definitiu. Perquè entendre el que passa —encara que sigui incòmode— continua sent, per a ella, l’única manera de no mirar cap a una altra banda.