(Article publicat en el núm. 495 – maig 2024)

En el número anterior explicàvem l'origen de la Festa de Sant Jordi a Sant Just i la seva pèrdua de rellevància cultural. Un cas similar va succeir amb les Festes de Tardor, també sorgides de la iniciativa de l’Ateneu. Però, aquí les causes de la pèrdua del protagonisme per part de l’entitat centenària són més fosques i controvertides

La necessitat de canvis a l’Ateneu porta les Festes de Tardor¹

El juny de 1970, la nova junta de l’Ateneu rebia la confirmació que l’empresa Mulà deixava la concessió de la Sala Gran per a la seva explotació com a cinema. Els membres de la junta es plantegen llavors la necessitat de revitalitzar l’Ateneu, amb una Setmana de l’Ateneu que se celebraria durant la tardor. Del 17 al 25 d’octubre de 1970 començava el que acabaria sent una iniciativa d’èxit amb els anys. Naixien les Festes de Tardor.

Aquella primera edició comptà amb l’exposició de pintura d’Imma Jiménez, el cinefòrum, el concurs de pintura, el Festival Folk i de la Cançó, en el marc del qual es produí l’actuació de Lluís Llach. Les Festes varen tenir un èxit rotund. Els anys següents es fan propostes agosarades per l’època. El 1971, la projecció de «Viridiana», la pel·lícula prohibida de Buñuel. El 1972, els Joglars i el 1973, Francesc Pi de la Serra i la Locomotora Negra.

Aquells primers anys, dos grups de joves integrants de la SEAS i de l’Orfeó, que no arribaven als vint anys, s’hi van implicar per portar gent del moviment de la Cançó Catalana a Sant Just, fins que la «mili» els va obligar a deixar-ho. Eren el Jaume Campreciós, Manel Ripoll i Ramon Celma, de la SEAS, i el Jordi Cortès, l’Eliseu Balada i el Joan Tubella, de l’Orfeó, però potser n’hi havia altres més.

El 1974, fruit del debat originat per l’escrit de Vicenç Mascarell al butlletí de la SEAS, neix la Comissió de Festes de Tardor per donar una altra dimensió a l’Ateneu, amb més participació. Es fa per primera vegada el Sant Just al Carrer, amb la mirada posada en l’obertura més enllà de les parets de l’entitat, i com una alternativa a l'esmorteïda Festa Major municipal. Aquell any es pinta la Tàpia 1 i l’any següent la 2, i es contracten els Comediants, que tornarien l’any 1982.

Era una època d’esclat popular per la cultura i Sant Just va ser dels primers pobles a sortir massivament al carrer, com ens comenten Lluís Bullich, Francesc Homedes, Toni Malaret i Gaspar Orriols, alguns dels membres d’aquella comissió. Es va crear una filosofia i una dinàmica de fer les coses. El 1981 el Circ Cric s’instal·la a la plaça Maragall i el 1983 les Festes de Tardor s’allarguen 3 setmanes.

Al llarg de més d’una dècada, les Festes de Tardor, i Sant Just al Carrer com a epicentre, van anar guanyant més i més prestigi i col·laboracions. Moltes entitats del poble van ser convidades o van voler-hi participar, contribuint a donar més relleu popular a una festa popular ja instaurada en l’ideari santjustenc. L’any 1980 hi participen 23 entitats de Sant Just. Amb tot, de vegades hi havia una certa rivalitat, o potser enveja, per l’èxit i pel protagonisme de l’Ateneu i això provocava alguna tensió.

En mig de l’èxit creixent, els organitzadors feien mans i mànigues per a quadrar els comptes, però aconseguien tancar sempre sense dèficit. Moltes persones del poble, a títol personal, aportaven diners per ajudar a tancar sense pèrdues. L’Ajuntament, el tardofranquista i el predemocràtic, hi col·laborà econòmicament, tot mantenint una bona relació amb l’entitat creadora i organitzadora de les Festes, l’Ateneu. Els antics membres de la Comissió recorden les facilitats que l’alcalde Rodolfo Sànchez va donar sempre, de vegades mirant cap a una altra banda, davant de determinades propostes que no eren ben vistes pel règim.

Les Festes de Tardor, una qüestió de poder

El 1979, les primeres eleccions municipals democràtiques donen un nou Consistori, presidit per Antoni Malaret (ERC-FNC), rellevat a mig mandat per Robert Ramírez (CiU). La relació de col·laboració es manté.

Tot canvia el 1983, amb l’aclaparadora victòria del PSC. L’Ajuntament continua subvencionant, òbviament, però les relacions entre l’Ateneu i el Consistori es tornen tenses i l’ambient s’enrareix. El nou regidor de Cultura, Josep Lluís Solé, personifica l’animadversió entre les dues parts, l’Ateneu i l’Ajuntament. El cansament acumulat i el mur que representa l’actitud municipal fan desistir els joves membres de la Comissió. L’any 1985, l’Ateneu organitza per última vegada les «seves» Festes de Tardor i hi renuncia la primavera següent.

Els antics membres de la comissió organitzadora afirmen, amb un sí categòric, que l’actitud del regidor era clarament adversa. Volia manar, més protagonisme per a l’Ajuntament i discutia els criteris de què hi entrava i què no en la programació. L’exregidor, per la seva banda, ho nega tot adduint que només es perseguia la correcta justificació de les despeses, l’únic i real cavall de batalla. Segons ell, es tractava de justificar què es feia amb els diners, no de retallar-los, a diferència dels anteriors Consistoris que donaven les subvencions sense control.

Solé afirma que les regidories de Cultura tenen sentit per a donar suport al teixit cultural del poble, que l’única cosa que s’exigia era un programa i un pressupost, i admet que és possible que no es donessin els diners que es demanaven.

Avui, les Festes de Tardor han crescut en extensió, però han perdut el fervor popular, l’arrelament i l’espectacularitat. L’Ajuntament va aconseguir controlar, però no convèncer. El mateix Solé admet que avui dia les Festes de Tardor s’han convertit en una sèrie de paradetes de les escoles per pagar els finals de curs i poca cosa més.