El passat 27 de novembre, amb motiu dels cinquanta anys de la mort del dictador Francisco Franco, el Centre d’Estudis Santjustencs, amb la col·laboració del Grup de Tertúlies de l’Ateneu i Òmnium Baix Llobregat, van organitzar l’acte “Veus de la transició. Sant Just parla” a la Sala Cinquantenari de l’Ateneu

De manera literal, diverses personalitats santjustenques que van viure el període de transició des de diferents àmbits i perspectives van oferir un viatge a través d’una època clau per entendre el present. Tot aquest viatge va estar conduït per l’actor i director de teatre, Roger Cònsul i acompanyat per actors i actrius locals, imatges, documents històrics i cançons d’aquell moment.

El viatge s’iniciava l’any 1973, amb l’elecció de l’últim consistori de la dictadura, liderat per Rodolfo Sánchez i amb regidors tan coneguts al municipi com Josep Manuel Corrales o Ferran Asmarats, l’únic membre viu d’aquell ajuntament. Probablement van ser ells qui van posar les primeres pedres del que és avui en dia Sant Just, amb la compra dels terrenys de La Bonaigua o Can Ginestar. El final el marcava l’elecció del primer consistori de la democràcia l’any 1979.

Entitats, associacions i tota mena de moviments clau durant els anys de la transició van anar prenent protagonisme. Cares conegudes per tothom explicaven allò que els tocava de més a prop. Per a molts dels assistents va ser una mena de retrobament, de déjà-vu, de tornar a viure tots aquells anys de repressió, rebel·lió i lluita. Per altres, per a aquells que no havíem viscut aquella època – o bé perquè no havíem nascut o perquè eren molt petits – va ser un moment de prendre consciència. Va ser un moment de sentir noms que sempre havíem sentit a casa, fins i tot noms d’avis i àvies, i d’entendre com aquella gent que sempre havíem conegut van ser elementals per a aconseguir fites que avui en dia, a vegades no reconeixem.

Els que no vam viure aquella època ens costa imaginar que gestos aparentment simples, com per exemple, que Sant Just es digui Sant Just o que el Carrer Bonavista es digui Bonavista, van ser, en realitat, victòries guanyades després de molta insistència. La llengua, els espais, la manera de fer poble, tot allò que ara ens sembla atorgat, van ser el resultat d’esforços col·lectius, de veïns i veïnes com, per citar-ne alguns, Ricard Segura, Jaume Campreciós o Daniel Cardona, sense grans estructures al darrere que a vegades no hem sabut reconèixer.

Va ser sorprenent també descobrir com entitats que avui associem al lleure o a l’activitat cultural com la SEAS, La Vall de Verç o fins i tot l’Hoquei Sant Just, van actuar com a veritables motors de cohesió en català durant la transició. Amb recursos mínims i obstacles administratius i polítics, en un context encara convuls, aquestes entitats van mantenir viva una manera d’entendre el poble i la llengua. Des dels llocs menys solemnes es va crear la identitat santjustenca actual.

Però, així i tot, va haver-hi un moment de l’acte on va quedar palès que algunes mancances d’aquella època continuen sent les nostres. El paper de les dones va aparèixer gairebé al final, com un “epígraf” afegit per completar el relat. Noms com el de la Cinteta Amigó, responsable que molts dels assistents aprenguessin català durant la dictadura, no van aparèixer fins als últims minuts de l’acte i després de dues hores en què només els homes van ser protagonistes. Mig segle després, les aportacions de les dones encara queden en un lateral, sense ser integrades en la narrativa central. No és només una qüestió de memòria històrica, sinó de com expliquem la història i a qui posem al centre. I la sensació va ser que, en aquest punt, encara ens queda camí per recórrer.

Podeu veure el vídeo entrant en aquest enllaç.